Albada (de N.Lunes i Boloix)

Albada

Un cercle de claror
pel cel la llum escampa.
S'escampen els estels
deixant l'espai més ample.

Un núvol fugisser
s'esmuny al bes de l'alba.
L'ocell aixeca el vol
damunt la terra balba.

Les flors es van obrint,
el verd devé més pàl·lid.
L'oreig neteja els camps
i els besa amb son bes càl·lid.

La vila amb son traüt;
el camp amb sa palestra,
es llencen al treball
lluitant per la minestra.

I canta el rierol,
i piula l'ocellada,
i espera en el balcó
la jove enamorada,
el cant de l'estimat
que passa a trenc d'albada.

***
S'apaguen els estels;
el món és una estampa.
El primer raig de sol
pel cel la llum escampa.

Narcís Lunes i Boloix
(St.Vicenç dels Horts 1913 - 1987)
Poema extret del seu primer llibre de poemes "Íntimes"

*Un nou poema del poeta vicentí en motiu dels 25 anys de la seva absència.